La tristesa d’un proscrit


per Pau Fernández (http://pauek.info, @pauek)

D’ençà que he llegit l’article d’en Marc Noy al blog upcopinió que torno a estar trist. Van passant els anys, i ens devem acostar cada cop més a l'”excel·lència”, però en comptes d’estar feliç i esperançat, estic cada vegada més preocupat. I estic preocupat perquè em sento un proscrit, tot i que estic a la UPC fent la feina que sempre havia desitjat. Deu ser irracional, però fa temps que llegeixo la paraula “excel·lència” amb molta suspicàcia.

En això de l’excel·lència, crec que tinc un peu a cada banda. Quan jo estudiava, a l’ETSETB, la competició era ferotge i tant els meus companys com jo mateix ens vam matricular a Telecos perquè era “txungo”. Tots voliem quedar primers en el concurs de les flexions mentals. I aquesta obsessió amb les flexions mentals venia també del professorat, que ens deia coses com aquestes a classe: “vosotros sois Ingenieros de Telecomunicaciones, Líderes de la Sociedad” (majúscules meves). En algunes assignatures, el percentatge d’aprovats era del 14% i quan aprovaves, ensenyaves la teva nota com qui mostra les seves cicatrius de guerra. Tot això no va ser impediment perquè em tragués el títol sense suar gaire, si em deixeu ser una mica xuleta.

Per sort, ara que sóc professor, la realitat m’ha ensenyat l’altra cara de la moneda. Ara faig classes a un altre tipus d’estudiants, més pràctics. Ells volen un títol, que dignifiqui el seu currículum (i la seva persona), i no sempre tenen ganes de fer flexions mentals només per gust. La diferència de rendiment que observo si faig bé les classes bé o si les faig malament és molt notable. Al principi em venien ganes de queixar-me del nivell dels estudiants, perquè si el nivell fos més alt tindria menys feina i preocupacions. Però ara fa temps que penso que els estudiants que tinc tenen el mateix dret que qualsevol altre. I que la capacitat d’un estudiant no ha de ser cap impediment, excepte en casos extrems. Perquè em sembla que l’educació és un dret, i per ser-ho de veritat hi ha d’haver un substrat que recolzi i nodreixi les possibilitats de tothom. Últimament faig servir molt la paraula “potencial”, perquè veig una distància molt gran entre el potencial dels estudiants i la realitat.

Per tant, em sento molt responsable de fer les classes el millor que sé. Intento fer coses noves i fer més eficient el procés d’aprenentatge. De fet la simpatia del Marc Noy envers les classes de 400 alumnes és el que més em dol. Perquè resulta que em vaig prendre el tema de Bolonya tant seriosament que vaig grabar totes les meves classes en vídeo per no repetir la mateixa història cada curs. A part, vaig fer la millor col·lecció de problemes que vaig saber, per poder-me dedicar a cada estudiant individualment mentre resol problemes durant les classes, en comptes de parlar-li dues hores a les parets. I en general em passo el dia somrient i dient-los, un per un, que ho fan molt bé. I segueixo sent un perepunyetes, pregunteu a qui vulgueu, però és que ho fan realment bé. Tothom pot fer-ho bé, però els has d’ajudar i els ho has de dir de tant en quant, també. Trobo difícil que un auditori de 400 persones aconsegueixi recuperar estudiants que estan a punt de deixar-ho o augmenti l’autoestima dels que no tenen les 20 millors notes.

I espero no estar donant la sensació que tinc una croada en contra de la gent brillant. Què més voldria jo que ser brillant de veritat. Jo voldria fer la docència tal com ara i fer recerca de gran profunditat, de la d’estar anys pensant, que és la que m’agrada. Penso que tinc la millor feina del món i estic agraït a la UPC per haver confiat en mi precisament per aquest motiu, perquè puc ajudar la gent a aprendre i alhora tinc temps per pensar, que és el que es necessita per madurar els problemes difícils. O sigui que admiro molt la gent que fa les dues coses alhora i ho fa tot bé. Directament en coneixo pocs, això també és veritat. Crec que molts voldrien fer recerca exclusivament, i de vegades parlen de la docència com si fos un estorb. A mi em sap greu sentir-ho, però ho respecto.

De totes maneres, també penso que quan tothom vol ser brillant i demostrar-li als demés que ho és, i quan hi ha indicadors amb números que així ho diuen (com ara el rànking de Shangai), es crea una espècie de joc. És el joc al que juguen molts estudiants amb les notes, i es el joc en que sembla que la ciència s’està convertint. L’obsessió pels indicadors incentiva i reforça molt als jugadors professionals del joc i obliga als amateurs a professionalitzar-se. I ser guanyador en el joc et dóna raons per creure’t legítim. Així com ens queixem que els estudiants només es preocupen per les notes i no per les matèries, cada cop hi ha més gent que no sembla estar motivada pel tema que investiga, i només busca afegir línies al seu currículum. Això també m’entristeix molt. En l’article a upcopinió també es menciona que el sou a la millor Universitat d’Alemanya depèn en gran mesura dels mèrits acadèmics. El que seria una llàstima és que d’aquí a poc temps, ja no hi hagi gent que vulgui fer recerca pel pur gust de fer-ho, i no pas per tenir un bon sou o més de 100 articles al seu currículum.

I el que relaciona una cosa amb l’altra és que els estudiants solen ser els que paguen els desperfectes. Els paguen literalment amb el cost de la matrícula i també indirectament perquè pateixen a la seva pell la priorització de la recerca, que fa que els professors no tinguin gaires alicients per fer una bona docència. I això també m’entristeix. No veig causa més noble que voler educar. I estaria orgullós d’una Universitat que cregués cegament en la funció que penso que ha de tenir: arribar més lluny en el coneixement i transmetre’l a tothom. I encara estaria més orgullós que fós la UPC, aquesta universitat.

De manera que quan en Marc Noy diu que “tenim la piràmide invertida” (perquè hi ha masses permanents i pocs no-permanents) em veig com un proscrit. Em sento una espècie en vies d’extinció dins la UPC. Un tio no-excel·lent, que només vol ensenyar als nois que li arriben i augmentar el nivell de tots, fins i tot els que no en tenen ganes. I per a mi és una llàstima que el prestigi d’una Universitat no tingui a veure també amb augmentar el nivell de tothom, no només dels que ja en saben. Perquè quan the rich get richer, la mitjana no varia. I al cap i a la fi, els que són prou brillants per treure’s un títol tot i els obstacles, ho seguiran fent. Jo fa temps que treballo per intentar donar una bona educació a la resta. I es clar que parlo per mi, però crec que no estic sol, hi ha molts altres professors, investigadors i personal d’administració tirant del carro cada dia.

Així doncs, en la meva condició de profesor normal, i per respondre a la pregunta que fa en Marc Noy: el model d’Universitat que m’agradaria és una que es preocupa per fer recerca (però sense obsessions), i alhora té en compte, seriosament, la seva funció social de millorar el nivell educatiu dels ciutadans del seu país (tant si en té 7 milions com 47), posant les condicions perquè tothom pugui progressar, sigui quin sigui el seu ritme.

Advertisements

22 pensaments sobre “La tristesa d’un proscrit

  1. Per desgràcia he d’estar d’acord amb tu, durant els meus 4 anys d’universitat he conegut molts professors i alumnes que no tenien cap motivació per allò que feien i que aconseguien desmotivar als qui els envoltaven.

    En canvi, durant l’erasmus que vaig fer a anglaterra tant els estudiants com els professors semblaven molt més motivats i atents. De fet, en un parell de classes em vaig trobar immers en debats tècnics entre alumnes, moderats pel professor, que havien aparegut de l’anada donats per un comentari sobre la lliçó d’aquell dia. Em quedava perplex. Què passa en aquest país?

    Per últim, si et serveix de consol o d’ànim per seguir amb el que fas, vaig ser alumne teu a l’antiga carrera de So i Imatge a l’EUETIT. Em vas introduïr al món del codi amb el C++ i, tot i que ara em dedico a l’apartat web, la programació s’ha convertit en la meva passió i al que em dedico per viure. Sincerament, crec que si hagués tingut un professor diferent, ara aquest potser no seria el meu camp, així que només et puc donar les gràcies i dir-te que segueixis fent el que fas, que ho fas molt bé.

  2. Els comentaris del Marc Noy no són només tristos, són elitistes en el pitjor sentit de la paraula. Es resumeixen dient que ell i uns quants (els catedràtics) mereixen un lloc de treball fix i la resta, no, només mereixem un treball precari. Sempre -diuen- pel bé de la universitat, però en realitat és per al seu bé. Aquests funcionaris apoltronats, que segons confessa el mateix Marc Noy, van entrar a la universitat com a titulars sense cap problema, ara volen que els altres tinguem totes les dificultats possibles per tenir una feina estable. És cert que va entrar gent sense els filtres adequats. Són aquests els que ara ens volen precaris i, per tant, submisos. Quan aquesta gent han lluitat per una plaça que no estigués donada d’entrada? Quan han competit amb els millors matemàtics del món? No ho han hagut de fer mai. Alguns fins i tot ja no són productius (no personalitzo perquè no conec el Marc Noy, ni ganes). Quan aquesta gent posi la seva plaça a disposició de la universitat per competir amb matemàtics de tot el món, creurem que volen millorar la universitat, per ara només volen millorar la seva posició aprofitant-se de l’esforç dels joves. A quina edat van tenir fills? A quina edat es van comprar una casa? Sembla ser que això només ha de ser per a una minoria, que a sobre no solen ser genis, sinó gent que va treballant, com la majoria la nosaltres.

  3. Enhorabona pel Post!

    Caure en la temptació del Màtrix seria el més còmode.

    Avui m’han explicat una metàfora molt bonica.
    Els dofins del Zoo són els més admirats, són les estrelles. Tots ens emmirallem en ells i voldríem ser com ells. Però en realitat no ens adonem que el més valuós de tot és viure fora del Zoo.

    Molts ànims Pau, i continua essent tu mateix, que en el fons és el què compta. I felicitats per continuar seguint la teva intuïció i no deixar-te portar per l’establishment. No perdis mai la claredat mental que tens.

    Fins aviat

    • Gràcies, Ferran! Espera que trec la llibreteta i m’apunto això del Zoo, que m’ha encantat…

  4. Enhorabona per expressar amb tanta claredat el que molts sentim. L’atenció a l’excel·lència (tal com l’entenen els “excel·lents”) és només una part de la missió que tenim encomanada. Cal ajudar a tothom que ho necessiti i fer recerca pensant en el progrés de la ciència, no en els índexs d’impacte. A una de les universitats que menciona Marc Noy com a “molt excel·lents” van estar a punt de suspendre la tesi doctoral d’Einstein. Només demano que no ens passi això a nosaltres per culpa de prejudicis absurds.

  5. He de confessar que no entenc res. Fa pocs dies vaig rebre un mail informant-me de la creació d’un blog d’opinió i debat sobre la nostra universitat, amb un primer article inicial del Marc Noy. Avui rebo l’anunci de creació d’aquest nou blog, que curiosament es diu quasi igual que el primer, però que resulta que és un altre! En aquest segon es comença comentant l’article inicial del primer, criticant-lo. Jo no entro en els continguts dels articles, però no entenc que per criticar un article d’un blog se n’hagi de crear un altre de diferent on, per decomptat, l’article criticat no apareix. En el primer dels blogs també s’accepten comentaris. Perquè se n’ha de crear un altre?

    • L’article criticat sí que apareix, en forma de referència-link. És fàcilment accessible amb un simple “click”.

    • No és d’extranyar que no entenguis res. Podriem dir que hi ha professors que s’han dedicat amb més intensitat a la política més que a la docència, i potser ets un (a) d’ells (es).

  6. Pau,

    L’enhorabona pel post, que trobo valent perquè es surt del discurs dominant a la nostra universitat.

    Jo també voldria viure en una UPC que valorés els seus professors “normals” (faig servir les teves paraules): que fan el que poden pels seus alumnes, que senten motivació per donar classes i que fan la seva recerca amb dignitat.

    També m’agradaria viure en una UPC que confiés en la feina del seu professorat, que no confongués recerca exclusivament amb producció, i que desterrés els vicis persecutoris que fan sentir a bona part del seu professorat uns “proscrits” (per fer servir les teves paraules, novament). Hem viscut, l’any passat mateix, una bona colla de jubilacions de professors i professores que feien una tasca molt més que digna, que eren un autèntic valor per la universitat, però que manifestaven estar farts de sentir-se “perseguits” (cito literalment) per la institució.

    Jo també voldria que la UPC ajudés, de la millor manera possible, a aquells que tenen una carrera científica brillant perquè puguin desenvolupar-la plenament. Però també voldria que els altres puguem desenvolupar la nostra tasca (ensenyar, estudiar, transmetre, investigar) en un ambient de confiança, d’acord amb la molt més que digna feina que es fa, cada dia, a la nostra universitat.

    En definitiva, voldria viure en una UPC, més humana. Si no practiquem l’humanisme a la universitat, quin altre lloc queda per l’humanisme a la societat?

  7. Jo fa uns 20 anys que estic a la UPC, i penso el mateix que en Pau Fernández. Enhorabona Pau pel teu escrit! En Marc Noy és molt “valent” criticant el que critica, perquè ara té la protecció del seu status de catedràtic, i on eren les seves crítiques quan era un professor “normal”?
    No ens enganyem, en aquesta “nostra” universitat no només es premia l’excel·lència sinó també el servilisme. Jo en vaig ser una víctima: vaig assolir un dels primers llocs en la meva carrera acadèmica, però vaig ser defenestrat sense cap mirament quan vaig iniciar els meus estudis de doctorat. On és l’excel·lència? Jo no l’he vista mai. És francament depriment veure que l’esforç per a la docència no val quasi res mentre que la suposada dedicació a la recerca ho és quasi tot.

  8. El meu pare va ser durant 37 anys professor de l’EUETIB. Ell mai va aparèixer al “rànquing de Xangai”, però si estava al “rànquing de l’agraïment”. Recordo que quan anàvem a qualsevol lloc, sempre s’acostava algú i es presentava al meu pare com un ex-alumne seu, i sempre amb mostres d’agraïment pel que havia après d’ell. Encara ara, que fa anys que és mort, algú se m’acosta i em pregunta si no soc pas el seu fill, i sempre amb un recordatori positiu de l’ensenyança del meu pare.
    Jo vull fer docència i també recerca. Vull publicar i tenir reconeixement, però també vull que els meus ex-alumnes se m’adrecin a mi quan em trobin a qualsevol lloc i em recordin com un bon professor que els vaig ajudar en la meva petita parcel•la del coneixement. En els 18 anys que porto fent classes a l’UPC he procurat tenir ben present això, la tasca d’un professor universitari no sols pot ser la recerca i l’obsessió pels índexs, sinó que és necessari ajudar als nostres alumnes a adquirir el coneixement essencial per a poder ser professionals de vàlua en el mon actual. O és que un bon professor no ha de saber ensenyar?
    Si us plau, no ens carreguem un bon model d’universitat, amb professors que els agrada d’ensenyar, per un altre de professors dedicats als índexs de referència per als que l’ensenyança és una molèstia.
    Molt bon post Pau, i molt bon blog. Un blog on és pot opinar en llibertat, i no com d’altres, on no hi ha dret a diàleg.

  9. Pau, crec que el teu comentari és molt encertat i estic molt dacord amb tot el que argumetes. M’agradaria afegir, en aquesta mateixa línia, que l’avaluació de la qualitat docent de les universitats (desde la Generalitat, rànkings i la pròpia UPC) basada en nombre d’aprovats és, sota el meu punt de vista, perversa. El resultat d’aquesta política (i el seu seguiment per part de les universitats) ha generat una reducció de la veritable qualitat docent (la qualitat i quantitat dels coneixements assolits pels estudiants que passen per un determinat grau) absolutament alarmant. És senzill al meu entendre: per aconseguir més aprovats només cal reduir la dificultat de les assignatures i per aconseguir-ho només cal deixar de valorar (o valorar negativament fins i tot) els professors que desenvolupin una veritable qualitat docent. Per que, desenganyem-nos, els conceptes que un bon professional de l’enginyeria, arquitectura, etc… ha de tenir no són simples i, per més bé i fàcil que els aconseguim explicar, hi ha un límit de dificultat inherent impossible de rebaixar; a no se que senzillament s’ometi la seva explicació.

    El sistema d’enquestes és un clar exemple d’aquesta valoració inversa de l’activitat docent. Converteix els alumnes en clients que cal satisfer, generant incoherències del nivell de que els estudiants valoren si els contiguts d’una assignatura són adequats o no. És un futur enginyer capaç de valorar quins coneixements necessitarà quan sigui enginyer si encara no ho és? Molts d’aquests “clients” tenen com a únic objectiu aprovar i per tant això porta a que les assignatures que facilitin l’aprovat tindran sempre millors resultats a les enquestes (com a tendència general, és cert que hi ha excepcions). I no jutjo pas als alumnes, als quals se’ls hi ha vengut la moto de que si aproven la carrera tindran a la seva mà les eines necessàries per desenvolupar-se professionalment en el seu sector i per tant, encara que alguns pensem que haurien de ser més exigents amb el sistema universitari per que aquest els hi donés el que realment necessiten, és lícit que el seu objectiu sigui aprovar. Per mi les enquestes (tal i com estan dissenyades) s’han convertit, encara que no fos el seu objectiu inicial (tinc l’esperança de que no creat preditàdament amb aquest objectiu), en un element més dels forces que destrueixen la qualitat docent de la universitat i que l’estan convertint en una màquina expendora de títols però no (almenys és el que jo crec) de bons professionals.

  10. Pau;

    Comparteixo el que dius al teu post en un 95%, i no poso el 100% per allò de deixar un marge de tolerància.

    Per cert que jo vaig ser alumne del pare de l’oscar112 i, de tant en tant, encara el recordo a ell i les seves classes amb el guix i el cordill a la mà.

    Cordialment

  11. No entiendo porqué criticáis tanto la idea de Marc Noy: es una brillante idea invertir la pirámide y que únicamente hayan excelentes catedráticos dando (como no podría ser de otra forma) excelentes clases magistrales. Aliviaríamos las maltrechas cuentas de la universidad. Pero aún podemos dar una vuelta de tuerca más a su genial propuesta: podríamos grabar el primer año la clase magistral del catedrático de turno en vídeo… y despedirlo al año siguiente porque podríamos repetir el vídeo todos los años. Además, en comparación con la universidad alemana, también habría que aliviar a nuestro querido catedrático de la pesada carga que supone contratar a sus subordinados, decidir sobre su sueldo… eso ya lo hacen los excelentes gestores que tenemos actualmente en nuestra universidad.

    Ironías aparte, Pau, felicidades porque has dicho lo que muchos opinamos, aunque he echado en falta la palabra… trepa. Personalmente, “se me ponen los pelos como escarpias” cuando veo que algún excelente investigador (o quizás todos) tiene 100, 200, 300… artículos en revistas indexadas. Comparando con los meses que a mí y a los compañeros de mi entorno (nivel dentro de la pirámide todavía no invertida) me/nos cuesta engendrar, trabajar y acabar escribiendo un único artículo, entiendo que a ellos los debamos considerar excelentes, porque yo no podré llegar a no ser que me jubile a los… 100, 200, 300 años (quizás Rajoy lo consiga). Estoy seguro de que sobran las palabras porque los que estáis en este negocio ya me entendéis de sobra.

    • Es muy probable que estos prolíficos y excelentes investigadores no sepan ni de qué tratan “sus” 300 artículos, ya que estarán escritos con la sangre, sudor y lágrimas de esos becarios y profesores proscritos que Marc Noy quiere dejar desterrados en los laboratorios.

  12. Aquí el que ha de fer amb claretat el Sr. Noy és explicar com va aconseguir tan jovenet una plaça de catedràtic amb un sol sexeni sent el director del departament. S’ha de tenir cara per sortir a la palestra i no quedar amb la boca callada en un racó. En aquesta universitat falta un master en trepar sense escrúpols i com donar cops de colzes per estar davant. Jo si que el conec be per desgracia al Sr. Noy. Ara diu com s’han de fer les coses quan ja ha trepat, però no sol, amb l’ajut de Sr. Pagès i el Sr. Capdevila, rector i vicerrector de l’epoca, trepadors com ell (així estan on estan), i molt amics del rector Giró, un cínic que no puc qualificar per culpa de la llaga al estómac que tinc. Aquí ningú parla de corrupció a la UPC, igual es el oasis perdut dins de aquesta porquera de corrupció global. Només vull que el proper rector faci una auditoria exhaustiva de la gestió del Sr. Giró i demani responsabilitats de tot tipus per el excessos comesos.

    • Crec que el “master en trepar sense escrúpols” ja existeix, i la prova és la quantitat de gent que ha arribat tan “alt” en tan poc temps i, alguns d’ells, amb un curriculum inflat i aprofitant la feina dels altres, que després han estat arraconats com a proscrits i frustrats. Potser la UPC rebrà aviat el segell d’excel·lència en trepaduria sense escrúpols: aquest sí que se l’ha guanyat!

  13. Doncs mira, ja tindriem els catedratics per donar la materia TREPAR SENSE ESCRUPOLS.
    El Marc Noy i el Jordi Quer, tots dos especialistes. Dona igual si els dius repugnats. mezquins, miserables terapadors, el seu es trepar, trepar i trepar sense mirar.

  14. Retroenllaç: La tristesa d’un proscrit | mvargas0302

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s